Cercar en aquest blog

1/07/2011

De mica en mica...

Dolors Queralt. Presidenta Òmnium Cultural Terres de l'Ebre



Diuen que mica a mica s'omple la pica... però en aquest cas potser més
aviat el que faran serà buidar-la. Darrerament, han estat moltes les
accions judicials que d'una manera o altra han atacat el nostre país:
la sentència del Constitucional respecte a l'Estatut, el recurs a la
nova Llei del cinema i, finalment, la darrera sentència del Tribunal
Suprem sobre el sistema lingüístic educatiu de Catalunya.

Com no pot ser d'altra manera, la societat civil i política catalana
ens hem manifestat en diferents ocasions contra d'aquest atac
sistemàtic a la nostra identitat, a la nostra cultura, a la nostra
llengua i, en definitiva, al nostre país. De tota manera, però, tot i
les recents manifestacions efectuades des del mateix Departament
d'Educació en les que s'afirma que es tracta d'una sentència de
caràcter individual, que no pot representar conclusions de caràcter
general, i que d'acord amb la Llei d'educació de Catalunya el català
ha de ser la llengua vehicular a les escoles i la llengua castellana
només s'ha d'introduir per poder assolir els objectius educatius i
competencials tal com la llei estableix, cal estar alerta.

Les Terres de l'Ebre som un dels territoris on més es parla el català
i on aquesta és llengua vehicular no només a les escoles sinó arreu:
als carrers, a les converses entre amics i parents, a les tendes...
però aquesta realitat no és així a tot el Principat. Malauradament,
cada cop aquesta llei té més sentit i se'n fa més necessari el
compliment i la vigència, ja que són moltes les zones de Catalunya on
els xiquets i les xiquetes només tenen present i fan ús del català a
les escoles i en alguns mitjans de comunicació.

El nostre model d'immersió lingüística, que ha estat tan reconegut
arreu del món que fins i tot ha estat posat com a model des del mateix
Parlament Europeu, així com també la nostra cohesió social, corren
perill. Existeix, però, la possibilitat que aquest mateix
enfrontament ens debiliti i ens faci perdre de vista el que ha de ser
el nostre horitzó: la construcció d'una Catalunya vertebrada i forta,
amb una societat civil i política que vagi a una, i amb uns elements
identitaris que ens donin la força que necessitem i que, d'altra
banda, ens pertanyen i són nostres. Els catalans i les catalanes
hauríem d'aconseguir que tots aquests elements, abans de separar-nos i
dur-nos a la confrontació interna, ens servissin com a elements de
suport i de reforçament i no de confrontació.