Text i fotos: Irene López
Quants cops hem anat al mercat o a la peixateria a comprar peix? Gairebé sense esme anem, demanem el que volem, esperem que ens serveixin, paguem i ens l’enduem cap a casa. Però ens hem aturat mai a pensar d’on prové tot el peix que comprem? Qui se n’encarrega que arribi fresc a les nostres botigues i, per tant, a casa nostra?
Només en arribar, ens sorprèn fent-nos enfilar a un mirador que s’ha instal·lat al port per veure els vaixells i la badia. Des d’allà tot es veu tan petit que, per uns instants, sembla que ens pugui cabre tot Sant Carles al palmell de la mà. I des de la talaia també es perceben les olors de la marina, la flaire de l’aigua salada i la del peix fresc acabat de pescar que s’entrecreuen i s’espargeixen enmig d’una atmosfera carregada de vida.
I, déu n’hi do si n’hi ha de vida al port de la Ràpita! Entrem a la llotja “per la porta gran” –tal i com diu el veterà pescador- per conèixer de ben a prop què hi passa portes endins.
'El Cacharro', 'Los Guapos', l''Eusebio', 'La Molacima', el 'Ganches'... són els noms d’alguns dels vaixells rapitencs que just acabaven d’arribar a port amb tot el carregament. Els pescadors de cada embarcació netegen el peix amb una mànega abans de descarregar-lo i el posen apilat en palets a sobre d’un carretó que empenyen fins a l’entrada de la part coberta de la llotja. Un cop allà, en Bero ens explica que l’'speaker' de la llotja és l’encarregada de cridar a torn els pescadors de cada vaixell seguint el rigorós ordre d’arribada. Els pescadors de les dues primeres embarcacions que han amarrat comencen a posar totes les caixes amb el peix pescat a sobre d’unes cintes de dos colors (blanc i blau) que serveixen per diferenciar el peix que prové d’un vaixell o d’un altre després que aquest sigui pesat i vagi cap al següent pas: la subhasta.
Abans, però, d’entrar a la subhasta, fem una visita a en Toni Cabré, que és qui s’encarrega de pesar el peix en una mena de balances industrials, de fixar-li un preu de sortida per a la subhasta i d’etiquetar-lo. És llavors quan ens expliquen que el preu de sortida del peix no és mai el mateix entre el que pesquen els diferents vaixells ni tampoc és igual a l’establert segons el dia anterior. Cabré ens explica que el preu de sortida de cada caixa de peix es fixa segons la mitjana dels últims cinc preus i ell, que veu com arriba el peix, és qui té l’última paraula per decidir si dóna com a vàlid el preu que marca l’ordinador o si l’incrementa. Aquest increment, afirmen, que pot oscil·lar entre uns deu o quinze euros, en funció del tipus de peix.
Tot pujant unes escales, finalment, accedim al lloc més preuat, allà on es prenen les decisions més importants, la subhasta. Tothom està en silenci assegut a les grades i atent d’un monitor on es van projectant les fotografies de les diferents safates de peix que corren per les cintes. Les pantalles s’il·luminen amb el fons de color blau o blanc depenent si el peix és de la cinta blanca o de la blava, és a dir, si és d’una embarcació o de l’altra.
Els compradors venen proveïts de llibretes i ordinadors i van anotant-se tot allò que compren. Per comprar allò que desitgen ho fan a través d’un comandament a distància que duu uns botons per marcar si vols el peix d’una cinta o de l’altra. En teoria, el primer que prem el botó es queda amb el peix, ara bé, no sempre és així. En Bero ens explica que recorda perfectament com molts cops els compradors es tornen bojos pel preu de sortida del peix i premen el botó tots alhora. Llavors, l’ordinador, que no sembla ser tan efectiu com els antics subhastadors, es col·lapsa i automàticament (en un marge de 2,5 segons) incrementa el preu i així, fins que s’estabilitza i els compradors deixen de demanar-lo insistentment.
I és que el procés de la subhasta ha canviat moltíssim des dels seus inicis. Tots els qui treballen a la confraria recorden com abans les subhastes les recitava una persona amb un micròfon i el peix s’adjudicava als compradors a mà alçada. Els temps canvien i les noves tecnologies i l’era de la informatització s’imposa a la força contra els vells temps. No obstant això, a la confraria encara trobem algú que es resisteix a canviar els mètodes de tota la vida per mètodes digitals, algú que segueix fent-ho tot com abans.
Ell és en Miguel Sancho o 'Lo Sanareu', que és el mot amb el qual el coneix tothom. És el tresorer de la confraria i ens explica que cadascun dels compradors té una targeta amb un codi que quan el passa per una màquina que hi ha a la sortida s’imprimeix un rebut amb tot el que ha comprat. Els compradors no paguen mai al moment, sinó que ho fan un cop per setmana, els dijous, visitant el tresorer i, encara mantenint els vells costums, a cop de talonari.
Més enllà de la subhasta, el procés no s’acaba i encara ens queda per conèixer com es prepara el peix per tenir-lo enllestit per carregar-lo als camions que l’han d’anar a distribuir.
Un cop totes les caixes d’una mateixa embarcació ja s’han venut se’ls posa una altra etiqueta amb el nom del comprador i passen cap a la següent sala, la del gel. Allà hi ha els coneguts com a treballadors de la Confraria que s’encarreguen de posar gel a cadascuna de les caixes perquè el peix arribi al seu destinatari en unes condicions òptimes. El gel es produeix constantment gràcies a una màquina que el fabrica i es va repartint entre els diferents treballadors que preparen el peix per als diferents distribuïdors. També cal esmentar que en funció del tipus de peix que sigui, per exemple, si es tracta d’un peix valuós per a l’alta cuina, s’embolcalla amb un film protector abans d’abocar-hi el gel.
Un cop posat el gel, s’apilen totes les caixes a sobre dels palets i s’embalen per treure-les a l’exterior, on els transportistes les carregaran als camions que no només vénen de les parades del mercat, sinó que també n’hi ha de Madrid o Barcelona. Cada distribuïdor té el seu propi moll per anar a recollir tot el que ha de repartir.
Just al costat hi ha el magatzem de les caixes, en el qual van a parar totes les caixes que retornen els transportistes i els propietaris de les botigues del dia o dies anteriors. Allà es netegen amb un sistema especialitzat d’aigua descalcificada i depurada. Un cop estan netes les caixes, es retornen a la tarda a cada grup de pescadors, en funció de les que van vendre el dia anterior. Les caixes del port de Sant Carles de la Ràpita són totes de color blau cel, a excepció de les específiques per al marisc que són de color vermell, i van marcades amb el segell de la confraria. Aquest sistema és així per a tot el país, atès que, per exemple, les del port de Barcelona són de color blau fosc. En Bero ens explica que és obligatori que totes les caixes es tornin al seu lloc d’origen i que si no es compleixen els terminis acordats, o es perden les caixes, aquell qui les ha perdudes està obligat a pagar una multa.
Però la visita no s’acaba aquí, encara ens faltava veure la depuradora. No és pas una planta depuradora d’aigua ni res de tot això, es tracta d’una sala amb una mena de piscifactories específiques per a tot tipus de marisc: crancs, ostres, cloïsses, catxels, tellerines, navalles, cargols de mar, musclos... Per llei, el marisc s’ha de submergir durant tot un dia a un bany d’aigua a pressió per depurar-se i, posteriorment, s’envasa amb les malles específiques des de la mateixa planta. Per tant, el marisc que es pesca no es ven mai fins a l’endemà i, així, successivament.
Ara, però, canviem d’escenari. “Com es pot pretendre fer una visita a Sant Carles de la Ràpita sense pujar al nostre emblemàtic mirador?” –deixa anar en Bero- i, és clar, s’entén que sigui de visita obligada pujar al Mirador de la Guardiola, ni que sigui per uns instants. Si des del mirador del port tot ens semblava tan insignificant, ara ja sembla un poble digne d’una maqueta. Encara es veuen els vaixells i es veu perfectament com estan distribuïts al llarg del port. Des d’aquelles alçades s’identifiquen els entrants del mar cap a terra, es veuen els camps d’arròs en la llunyania i la musclera. Unes vistes que resumeixen l’essència d’un poble gran o d’una ciutat petita, unes vistes que defineixen, en el silenci de la seva immensitat, el tarannà i l’essència dels rapitencs que han destinat tots els seus esforços en el món marítim per fer créixer i engrandir el que va començar essent un nucli de cases fundat per Carles III amb el que avui i dia es coneix.
Des d’allà estant, també es veu l’edifici que just havíem acabat de deixar enrere, la Confraria de Pescadors Verge del Carme. Aquest és el nom oficial de la confraria de la Ràpita, fundada el 1919, i és que no és gens d’estranyar que dugui per nom el de la Mare de Déu patrona dels pescadors si, dia rere dia, aquests grumets d’alta mar s’encomanen a ella perquè els vetlli protecció, els foragiti dels naufragis i els invoqui bones pesques.
Deixem enrere el mirador de la Guardiola i quan ens disposem a retornar cap a la confraria, ens truca el tresorer per informar-nos que ja han arribat el secretari i el president i ens estan esperant.
Arribem a la confraria i entrant a les oficines observem un pòster que alerta de les espècies invasores, com el cranc blau. Ens presenten al qui és l’actual secretari de la confraria, Joan Balagué, i decidim preguntar-li per aquesta preocupació que hi ha a les Terres de l’Ebre fruit de l’expansió creixent d’una espècie invasora com el cranc blau que està eradicant la població autòctona de la badia dels Alfacs. Balagué ens explica que la confraria està d’acord amb les reclamacions que es fan des dels pescadors, ja que el cranc blau és una espècie invasora, però no es pot considerar igual que les altres que es coneixen perquè aquesta és comercialitzable i està molt ben valorada a l’alta cuina. Per tant, la demanda del sector pesquer és que es pugui comercialitzar però a un preu molt més elevat que l’actual perquè és l’única manera que pot haver per fer que, a llarg termini, s’aconsegueixi estabilitzar la població a la badia.
Parlem també sobre la gestió de Ports de la Generalitat de Catalunya al port de la Ràpita. Balagué ens explica que està essent molt positiva i que s’han fet unes obres de millora a la zona d’accés i a l’octubre n’hi ha previstes unes altres a la façana portuària i per ampliar el passeig marítim.
Finalment, li preguntem quins tres valors creu que ha de tenir tot aquell qui es vulgui dedicar a aquest ofici. Sembla que ho té molt clar: “respecte per la natura i conservació del medi, la companyonia quan és més necessària, perquè són els primers en salvar un company seu al mar, i el tarannà i caràcter obert pel fet de tenir un salari setmanal”. I és llavors quan el binomi pescador – superior es fa més fràgil que mai. Circumstancials al moment, però compartint també de ple aquelles paraules, ens adonem que sense la necessitat de dir-nos res entre els tres, només mirant-nos, estem d’acord amb aquells valors i, fins i tot, algú s’ha emocionat.
Ens acomiadem d’en Balagué, que ens acompanya fins a la sortida, i creuem, de nou, la porta de les oficines de la confraria. D’una banda, estem satisfets de l’entrevista però, de l’altra, notem un cuquet que ens diu que encara hi ha quelcom per esbrinar.
I què en sabeu sobre les primeres embarcacions de pesca que hi va haver?, preguntem a en Bero. D’entrada ens és franc, ni ell ni la resta de pescadors (i tampoc els treballadors de la confraria) són contemporanis a aquells temps i, per tant, la informació que tenen és escassa i poc contrastada. No obstant això, no s’està de fer-nos quatre pinzellades històriques perquè intentem d’entendre com són les entranyes d’aquest ofici pesquer.
Diu la tradició popular que la pesca comercial, tal i com avui la coneixem, va néixer al municipi fruit de la rivalitat que hi havia entre dues famílies de pescadors. Cada dia anaven a pescar amb la seva barqueta de fusta i es copiaven els uns als altres tot allò que feien amb un únic objectiu, convertir-se en els millors pescadors rapitencs. Aquestes dues famílies, encara avui dia existents, es coneixen amb els mots de “Ramonches” i “Los Guapos”. Al cap dels anys, els fills dels primers de cada generació veien que els temps canviaven i van decidir desballestar les antigues barques de fusta per construir uns enormes vaixells de ferro que, aleshores, ningú n’havia vist mai al municipi. Com que seguien sent rivals, uns van decidir fer-se el vaixell més gran que els altres i així fins que van aparèixer fa uns 15 anys les embarcacions de fibra de vidre, molt més lleugeres i molt més petites. Llavors, els hereus dels “Ramonches” i “Los Guapos” s’havien anat dividint comprant més flotes i associant-se amb altres pescadors i la rivalitat ja no era la mateixa. Actualment, de “Ramonches” només en queda un que és propietari d’un vaixell mitjà anomenat 'La Moacima' i “Los Guapos” treballen en dues embarcacions diferents.
El Sanareu, és a dir, el secretari, que ha estat escoltant la conversa, ens parla d’un afeccionat a la història rapitenca i divulgador, Paco Carles, i ens posa en contacte amb ell. Després de parlar-li, acordem anar-lo a visitar a l’oficina perquè ens expliqui més detalls de la Ràpita marinera.
La història dels llops de mar rapitencs es remunta a Tortosa, on en temps de Carles III, i molt abans, ja existia el gremi de Sant Pere que agrupava, des del segle XIII, els pescadors dels estanys, el riu i la mar. També hi havia un altre gremi, el de Sant Elm, que estava format pels patrons i navegants de les embarcacions.
Al llarg dels segles, la pesca tradicional es va anar extingint al terme tortosí fins a traslladar-se als Alfacs definitivament a partir del segle XIX. L’evolució de l’activitat de la pesca va ser molt costosa perquè ens uns inicis el radi d’acció per pescar era molt limitat, així com també ho eren els mètodes per conservar i transportar el peix que s’havia pescat. El ressorgiment de noves tècniques de pesca com les pesques en parella, el bou i, sobretot, la motorització de les naus, va fer que les pesques artesanals quedessin endarrere, sobrevivint-ne només les del tresmall, el rastell, les nanses o el palangre, i es generalitzés com a factor determinant, fins als dies d’avui, la pesca del bou.
Pel que fa a la llotja que coneixem avui i dia, té els seus orígens en la coneguda com a barraca del Gurugú. Aquest era el nom del punt de venda més antic que es recorda a la Ràpita i estava ubicada entre els carrers de St. Pere, Sta. Eulàlia i St. Rafel.
Als anys 30 del segle passat, el Gurugú es va substituir per una llotja provisional anomenada el “Xicago”. El 5 de setembre de 1962 es va aprovar el projecte de la dàrsena i el nou moll per a pescadors del port de Sant Carles de la Ràpita i es va aprovar el decret d’autoritzar la subhasta. Amb l’aprovació d’aquest projecte també es van tirar endavant altres millores com el sanejament de la platja, la nova llotja per a la venda del peix, la construcció de magatzems per a les xarxes de pesca i un lloc per reparar les embarcacions.
El 8 de gener de 1964, el port de la Ràpita passà a ser gestionat pel Grup de Ports de Barcelona – Tarragona, fins que, finalment, el 12 de desembre de 1980 es van transferir totes les competències en matèria de ports i costes a la Generalitat de Catalunya. Les obres al moll pesquer es van donar per finalitzades l’any 1968, quan va ser inaugurat pel Ministeri d’Obres Públiques.
Però no ens en podem anar de la Ràpita sense entendre aquest factor tan interessant i que ens ha cridat tant l’atenció. Per què totes les embarcacions i tots els pescadors es coneixen entre ells amb mots o àlies? En Bero ens explica que el seu es remunta amb el seu besavi que es deia “Benet” i de petit li pronunciaven bé i li deien “Beret”. Quan van considerar que ja s’havia fet gran es va quedar amb el mot de “Bero” i així ha estat generació rere generació.
En Miguel, el tresorer, ens explica que “Sanareu” era el mot del seu pare i que també heretà. Li deien així perquè era d’Alcanar (canareus) i de jove festejava amb una noia de Sant Carles. I així fou com van canviar-li el “can” de canareu pel “san” de Sant Carles. D’històries com aquestes en trobaríem milers a cada casa rapitenca, a cada carrer i, com no, a cada barca de pesca.
Consultant els històrics dels censos de les barques i la bibliografia publicada sobre aquests, ens adonem que els noms de les barques de pesca, bàsicament, provenien dels següents factors: ser els noms d’alguns familiars (Carlos), dels fills o filles (Joven María), en honor a una Verge o Sant (Verge del Carme, Sant Adelino, Sant Telm), noms de mariners il·lustres (Cristóbal Colom), noms de polítics il·lustres (Canalejas), noms històrics (Gurugú, Calderón...) o d’altres, com els sobrenoms (Ramonches, Los Guapos, Los Ganxes).
Actualment, el port pesquer compta amb un total de 90 vaixells (43 d’arrossegament i 47 d’arts menors). Abans hi havia un vaixell dedicat a la pesca de peixos de llum, però ara ja no queda ningú que s’hi dediqui i el peix de llum que es distribueix a les comarques ebrenques és provinent de Tarragona o de Vinaròs.
El vaixell més antic que encara navega és el Carlos, datat del 1943, tot i que al 1989 van fer-hi algunes reformes. Alguns dels més famosos, ja sigui per la importància de la seva flota o pel renom que s’han fet al municipi són els 'Ramonches', 'Los Guapos', els 'Ganxes', 'Los Mayans' i 'Lo Cacharro'.
En Bero ens explica que els pescadors capturen diferents tipus de peixos i que els més habituals són: el moll, el lluç, el rap, les galeres, l’escamarlà, la sípia, el pop, els musclos de la badia, els llagostins, les tellerines, els cargols de mar, el cranc blau, el cranc verd o els calamars.
Els peixos de temporada per excel·lència serien el moll i la cavalla a l’estiu, els calamars a la primavera i la galera a l’hivern. Essent entre tots ells, la galera el producte més venut durant dos anys consecutius, segons les estadístiques de la Confraria de Pescadors.
Abans de marxar, ens presenten el president de la Federació de Confraries de Pescadors de Tarragona i patró major de la Ràpita, Eusebio Rosales, que acaba d’arribar en aquell mateix moment d’una reunió. Conversem amb ell uns instants i també ens parla de la preocupació envers el cranc blau i el seu afany perquè es comercialitzi i, fins i tot, es promogui en jornades gastronòmiques. Rosales ens explica que en ser el màxim responsable de Tarragona és qui ha d’anar a les reunions amb la direcció general de la província de Tarragona, així com a les del programa de política pesquera comuna del departament de Pesca de la Generalitat de Catalunya o a les cimeres de la Secretaria General del Mar de Madrid.
Finalment, igual com hem fet anteriorment amb el secretari de la Confraria, decidim preguntar-li quins creu que han de ser els tres valors que ha de tenir un bon pescador. S’ho rumia una estona, però finalment ens diu que el treball en equip i el col·laboracionisme, l’honradesa per dur el peix i no fer mai cap trampa i el fet d’aprendre a escoltar els altres perquè no hi ha ningú que sempre tingui la raó.
Aquesta és, potser, una altra manera de citar els mateixos valors, o de citar valors més específics, dels que abans ens recordava el secretari Balagué. És, si més no, aquell testimoni gràfic que ens resta en les anotacions de les nostres llibretes o en els records de les nostres ments, de la germanor, la bonhomia i l’honradesa que es viu en l’aixopluc d’aquell pòsit pesquer rapitenc, que és com ells anomenen també, la –deixeu-m’ho dir- il·lustre Confraria de Pescadors Verge del Carme de Sant Carles de la Ràpita.
Perquè si algú encara té algun dubte de quin és el tarannà d’aquest poble, si a algú encara el sorprèn que per mitjana estadística el jovent rapitenc tingui la voluntat de continuar amb la tradició pesquera familiar, abans de marxar a treballar a fora, com sovint passa no gaires quilòmetres més al sud en municipis que són capital de comarca, només cal que un dia s’apropi a la Ràpita i parli amb els seus habitants. Però que no hi parli per parlar, que hi parli per conversar, que descobreixi les històries orals que duen l’ADN del territori, que esbrini els seus orígens des de civilitzacions iberes fins als capricis de Carles III, que devori mil llibres i, sobretot, sàpiga quan convé tocar de peus a terra.
