L’episodi de sequera i la secular manca de planificació de l’Agència Catalana de l’Aigua han portat a variar la previsió inicial de transvasament del Segre per una altra alternativa igual d’insostenible i basada en fal·làcies, desmentits i secrets: la interconnexió permanent de les xarxes del CAT i d’ATLL a través del minitransvasament de l’Ebre.
La situació de l’Ebre no és ni menys ni més alarmant que la del Segre, del Ter, de la Muga, del Llobregat, de la Tordera, del Besòs, del Francolí o del Gaià. Les conques internes de Catalunya estan en unes condicions deplorables degut a la sobreexplotació i/o la contaminació, situació compartida per les conques catalanes de l’Ebre. Les mesures pretesament “estructurals” de l’Agència Catalana de l’Aigua van encaminades a la perpetuació d’aquesta situació mitjançant una política basada en l’espoli d’un recurs fràgil i vulnerable.
- Recuperació de pous
Tot i ser un pas endavant per a l’autogestió del recurs, la posada en marxa de noves captacions i la recuperació de pous en desús a determinades zones pot esdevenir a curt i mig termini un esgotament dels aqüífers, que com ja sabem no es recuperen de forma immediata sinó al cap de molts anys un cop s’han sobreexplotat i en alguns casos salinitzat. S’afavoreix en canvi una perversa i subtil necessitat de transvasaments, i en canvi s’han abandonat recursos existents (molts pous privats agrícoles i industrials), on existeix la gestió mercantil o “concertada” enfocada a un excés d’oferta d’aigua en detriment de l’estalvi. Compte, però, amb transvasar aigua entre conques, doncs es perd la possibilitat de retornar-la a la conca d’origen, i el que avui és pa demà pot ser gana. Tenim milers de quilòmetres de canonades posades als pobles i les ciutats, no calen transvasaments, doncs amb unes quantes plantes potabilitzadores estratègicament situades, molts recursos es recuperarien i a la vegada estalviaríem molts cabals que ara s’estan abocant a les xarxes de sanejament o al medi.
- Reutilització d’aigües depurades
Aquesta via és sens dubte una solució efectiva per a poder planificar sobre la disponibilitat del recurs a mig i llarg termini.. Tanmateix, pensem que s’ha de tenir en compte el retorn d’una part d’aquesta aigua a la conca originària, i millor encara si aquest retorn es fa aigües amunt del punt de captació. Això asseguraria que la qualitat de l’aigua depurada sigui adequada per a recarregar els aqüífers i garantir uns mínims de cabal ecològic als nostres rius i rieres. Queda encara molta feina a fer en reutilització, i no hem d’oblidar la gran quantitat d’aigües d’origen industrial que no s’aprofiten per raons de cost, i que van a parar al mar o a llera. Qui contamina, ha de pagar. Son moltes i variades les solucions senzilles, però cal voluntat política per estudiar-les, valorar-les i aplicar-les. Per exemple la recollida i gestió de les aigües pluvials en xarxes separatives del clavegueram i modulades adequadament a dipòsits d’emmagatzematge com es fa al Japó ja fa dècades permetria el seu us en escenaris especials com els de les sequeres.
- Descontaminació d’aqüífers
Sorprèn que aquesta mesura no sigui tinguda en compte per l’ACA a l’hora de plantejar mesures estructurals, doncs la situació d’una gran part de pous i aqüífers de Catalunya no permet la seva utilització per a ús de boca degut a la manca total de mesures per prevenir i/o paliar la contaminació actual, ja sigui per nitrats, per clorurs, per sulfats, per herbicides, per trihalometans, o moltes altres substàncies abocades al medi de forma no controlada.
- Millora de l’entorn fluvial i potenciació dels boscos de ribera
Tot i ser aquesta una mesura contemplada per la Directiva Marc de l’Aigua, cal un esforç molt important de l’ACA per a posar-la en pràctica a curt termini, i cal que s’hi dediqui un esforç d’inversió que vagi molt més enllà de la política de subvencions i ajuts que en molts casos afavoreixen a aquells trams de riu que ja compten amb un grau considerable de conservació. Hi ha molts rius i rieres a Catalunya en un estat de conservació patètic, on no s’hi ha fet cap mena d’actuació de preservació i recuperació del bosc de ribera, i que necessiten urgentment ser restaurats ambientalment. Hauria de ser obvi per a l’administració pública que els boscos de ribera actuen com a depuradores naturals (terciaris) i que per sí sols ja contribueixen a un augment de la disponibilitat del recurs. Tanmateix, no tenim constància de que l’ACA ho tingui en compte en els seus càlculs d’hectòmetres cúbics recuperats o disponibles per a un escenari futur.
- Bancs d’aigua
Sens dubte, la pitjor de les solucions, ja que es basa en uns drets concessionals atorgats fa decennis, que en molts casos ni s’ajusten als usos reals de l’aigua ni suposen per als seus propietaris un compromís en l’ús eficient d’aquest recurs. Més enllà del caràcter privatiu d’aquests drets, la venda d’aigua i el seu intercanvi físic entre conques resulta del tot insostenible i afegeix un grau d’incertesa alarmant sobre el futur dels rius i aqüífers que han de ser “solidaris” per imperatiu polític o econòmic (amb el vist-i-plau d’Ajuntaments, comunitats de regants, propietaris de pous, consorcis, etc...)
- Transvasaments
En relació a les conques del Ter, de l’Ebre, del Segre i de molts altres rius que són tractats per l’administració com a simples portadors d’aigua, volem insistir en que per assolir el bon estat ecològic que fixa la Directiva Marc de l’Aigua cal considerar els nostres rius com a ecosistemes complexes, i tenir molt en compte els cabals de manteniment, la preservació de les capçaleres, la conservació de les àrees de recàrrega, i el manteniment del flux sedimentari i del bon estat ecològic en les àrees deltaiques, meandres, llacunes, aiguabarreigs, maresmes i estuaris. Les captacions directes, ja siguin temporals o permanents, no poden ser considerades com una mesura d’emergència i menys encara com una solució estructural, doncs el desequilibri creat en les conques que cedeixen l’aigua va més enllà del dany ambiental i acaba en perjudicis socials, econòmics i jurídics al territori que, en la majoria dels casos, és qui vetlla per la salut i el bon funcionament dels rius.
- Dessalació
La joia de la Corona, com a mesura estructural per definició, defensada per quasi tothom. Compte però, amb la destrucció dels ecosistemes costaners, amb la dependència energètica, i amb la invasió secular de la costa amb una nova “moda”, importada de països on la planificació de l’aigua s’ha fet igual de malament o pitjor que a casa nostra. Compte!!
A Catalunya, en anys d’abundància hídrica, no s’han fet els deures que tocava. Ara el temps passa factura i seguim posant pegats.