Al llarg de tota la setmana, la Biblioteca Marcel·lí Domingo ha celebrat les VI Jornades de Patrimoni Literari Ebrenc de manera virtual a través de la plataforma Watchity. Tot i la seva virtualitat, aquesta edició ha comptat amb un total de 150 participants al llarg de les ponències que han permès obrir una finestra a l'opció de poder realitzar les properes jornades tant en format presencial com telemàtic. A més, el regidor de cultura, Enric Roig, s'ha mostrat satisfet en poder demostrar que aquest ha estat també el primer acte que se celebra a la ciutat sota l'eslògan de la Capital de la Cultura Catalana.
L'acte inaugural va iniciar-se dilluns amb els pertinents parlaments de les autoritats. Per la seva banda, el director dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l'Ebre, Ferran Bladé, va destacar que "aquestes jornades em recorden a les que es van fer a Ares del Maestrat, on es parlà del que significa el patrimoni i que ens han portat a ser com som i a treballar pel que volem ser". Bladé també va dir que "les rutes literàries que s'han fet a les Terres de l'Ebre són molt importants i interessantíssimes perquè et fan viure d'una manera més real tot el que hem llegit als llibres".
L'alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, va recordar que "la situació actual ens ha fet canviar molts dels hàbits del nostre dia a dia i el que no volíem era haver de renunciar a es Jornades" i que "ens permeten posar en valor la nostra cultura i defensar i conèixer els nostres escriptors i elements patrimonials". A més, afegí que "ens singularitzen com a territori propi, únic, demogràficament petit, però amb nexes importants" i va agrair la implicació de la directora de la BMD, Irene Prades, i tot el seu equip per organitzar-les.
La primera de les ponències, "El Saginero i l'home del sac, català a l'atac", va ser a càrrec de l'escriptor i periodista, Màrius Serra. Serra explicà que va conèixer aquesta llegenda quan feia el programa de "Divendres" a TV3 i van venir a conèixer paraules típiques de Sant Carles de la Ràpita. Els rapitencs van explicar-li que la llegenda deia que lo Saginero era un senyor que xuclava el sagí dels nens. Una història similar a la de l'home del sac barceloní que extreia el greix dels nens per a les vies del tren i que a Serra li va semblar interessant per mencionar-la en un dels seus llibres.
L'escriptor va explicar que personatges d'aquest estil també es poden trobar a Bulgària, Portugal o Haití.
A la mateixa conferència va parlar també de frases fetes que tenen a veure amb els números i de paraules i expressions de les Terres de l'Ebre. Serra destacà alguns mots que li han cridat l'atenció com "vidriola", "meló de moro" o "abadejo", que ha sentit dir a Tortosa o d'altres com "escaufacuines" (pesat), "sarabastall" (terrabastall) o "cagarrogles" (aixafaguitarres) que van explicar-li a Amposta.
A banda d'altres frases fetes del territori com "pela este préssec!", "tenir escuranda" o "sense sang no es fan baldanes".
Per acabar reblant que, "la llengua ens permet vèncer totes les pors, però la por fonamental és la ignorància i no voler conèixer la cultura dels altres. Per això, hem de superar les pors i aprendre a conviure amb elles".
A continuació, l'escriptor, Josep Santesmases, impartí la conferència "Paisatge i patrimoni a través de la literatura", en la qual presentà l'exposició "Patrimoni oblidat, memòria literària", de la qual n'és comissari. L'exposició es pot visitar a la planta baixa de la biblioteca fins a finals de mes i ha estat produïda per la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i l'Institut Ramon Muntaner.
Per Santesmases, "al darrera de l'exposició hi ha la idea d'ajuntar dos àmbits que es reforcen l'un a l'altre: el patrimoni oblidat i la literatura i les referències literàries" i també "aprofundir en el respecte de els persones i les societats que ens han precedit".
L'escriptor ha citat el catedràtic de la Universitat d'Alacant, Miguel Luís Cereceda, en recordar que "la runa queda com un fragment de la memòria i ens ha servit com a font d'inspiració i de creació literària" i que "a través del temps, cada època ha abocat un significat diferent a la runa, on el retorn impossible esdevé qüestió d'un temps determinat". I és que per Santesmases, "els intents de mantenir viva la memòria és el més gran que ha aconseguit mai la humanitat" i, per això, és necessària "la indefugible condició creativa de la literatura, encara que sigui només un exercici memorialístic".
Tot seguit, parlà d'alguns dels seus relats parlant de la ciutat de Tortosa que tant s'estima i que lamenta veure com alguns dels seus barris del casc antic, com el barri del Castell, es desgranen sota la runa. En un relat del 2004, l'autor narrava la indefensió que experimentà tot dirigint-se als Reials Col·legis, mentre que al segon text descriu "la parla tortosina tastada amb suc de regalèssia", per ressaltar que "si un altre poble del món tingués una Tortosa com aquesta, segur que totes les campanes es posarien a repicar".
Per acabar el seu discurs remarcant que "quan sortim del territori de vida, tot ens parla d'uns temps passats, oblidats... i trobem elements construïts o destruïts que no són res més que el testimoni de la constant humanització que ens acompanya i els personatges de la vida quotidiana dels temps passats ens expliquen el quan, el com i el per què als quals la literatura ens ha donat una interpretació a tot plegat".
El segon dia de les Jornades, destinat al paisatge, s'inicià amb un canvi de programa, ja que, la historiadora Victòria Almuni no va poder participar i la va substituir la representant de l'IRMU, Mª Carmen Jiménez, que parlà dels pobles abandonats i dels projectes de recuperació que s'estan duent a terme des de l'Institut arreu del territori. Com a curiositat, va destacar un projecte innovador que es fa a l'assignatura d'Arqueologia del món modern, de la UAB, en el qual s'utilitzen els pobles abandonats com a elements de recerca i de documentació gràfica.
A continuació, l'antropòloga d'Ínclita Cultura, Maite Hernández, impartí la xerrada "Memòria del despoblament: una proposta metodològica", en la qual explicà el projecte que estan encapçalant des de l'IRMU, el Centre d'Estudis del Maestrat, dels Ports i el Centre d'Estudis Seniencs que té com a objectiu "comprendre de manera holística les dinàmiques migratòries que donen lloc a la despoblació de les àrees rurals". Aquest projecte s'està desenvolupant actualment a la Pobla de Benifassà, a Sorita del Maestrat o a Culla, tots ells, municipis inferiors als 500 habitants. S'estudia de manera diacrònica com era el poble abans i ara tant a nivell qualitatiu com quantitatiu i els resultats obtinguts es publicaran a les webs i xarxes socials dels centres d'estudi, a la premsa i a través d'articles acadèmics, si bé les fotografies i els vídeos s'integraran en un banc d'imatges específic.
La propera conferència va ser a càrrec de l'escriptor, Vicent Pellicer, per presentar la seva novel·la "El mas de la franqueta", on parla de la història de l'últim masover dels Ports. Després de la presentació va emetre's un vídeo amb un recull fotogràfic propi acompanyat amb la música d'Albino Tena.
Per la seva banda, l'escriptor i químic, Jordi Marín, presentà el seu llibre "Tota pedra fa paret", que explica la història dels seus avis a través d'un fil argumental imaginari que recull anècdotes i xerrades del passat rural d'Ares del Maestrat. La novel·la duu aquest títol perquè s'explica com un avi i el seu nét construeixen una paret de pedra seca, una metàfora que, segons l'autor, "ens fa veure que tot té una utilitat".
El text s'allunya de les típiques novel·les de costums i se centra en narrar el fenomen del despoblament i l'abandonament dels masos, posant també l'accent en la importància de recuperar l'ús del lèxic local, per tal de recuperar mots que ja estan en desús i perquè els lectors del poble se'n sentin identificats.
I sense moure'ns del Maestrat, l'escriptor Fèlix Edo Tena presentà el seu llibre "El guardià de les trufes: el silenci dels masovers". Aquesta novel·la està ambientada al Mas de Forés i a l'Escola del Canto, de Benassal, tot i que hi ha escenes ambientades a la presó de Morella i a Vilanova. És la història del maquis a través dels masovers que els acollien a casa seva i utilitza una important multiplicitat de fonts orals que, segons l'autor, "estaven en risc de caure en l'oblit perquè passen desapercebudes per als llibres d'història".
Tena explica amb detall els paisatges i la vida quotidiana dels masovers explicant-ne el seu dia a dia, però també els moments de lleure com quan es reunien a la vora del foc per cantar jotes en català. A més, destaca el paisatge escarpat de les muntanyes i la seva ubicació ventosa que ajuden també a entendre com aquest condiciona el caràcter de les persones i narra els inicis de la recol·lecció de les tòfones a la zona, després d'observar uns catalans que anaven a buscar-les amb els seus gossos i de la posada en funcionament d'un mercat negre de venda de tòfones a Morella que era un sobresou per la subsistència dels masovers.
El dimecres les conferències es van centrar amb els personatges. La primera, "La història d'un mite: la Pastora, els maquis de les Terres de l'Ebre", va ser a càrrec de l'historiador, Marc March. Es tractava d'una ponència al voltant del mite de la dona de gènere indefinit a causa d'una malformació de naixement que, malgrat el seu nom de dona i la seva vestimenta, tots els trets físics semblaven d'home i ella se sentia així. March explicà la seva lluita interior a Vallibona i com d'apreciada havia arribat a ser per la canalla quan feia de pastora i els regalava caramels. Era una noia discreta i es coneixia tots els racons de la muntanya, però quan la Guàrdia Civil començà a perseguir els maquis del PSUC i a torturar els masovers que els acollien, va veure com mataven al seu company, Francisco Serrano, i com l'obligaven a despullar-se per humiliar-la i fer-ne escarni. Arran d'aquell fet, va decidir incorporar-se a la Guerrilla del 23è sector, transformant-se ja en home, sota el pseudònim de "Durruti", als 32 anys. Lluitava per les muntanyes, però sense Francisco, es dedicava a robar menjar dels camps per sobreviure i, de fet, ell mateix afirmà que no va menjar ni carn, ni va, ni vi durant dos anys. Volia refugiar-se a Andorra, però el detingueren i condemnaren a mort atribuint-li cinc morts que mai es van demostrar. Finalment, gràcies a un funcionari de presons, Marino Vinuesa, van absoldre'l i va sortir de la presó al juliol del 1977, amb 60 anys. Sense casa per a viure ni família on acollir-se, va quedar-se a viure fins a l'últim dels seus dies a la casa de València del funcionari, on tothom el recorda com una bona persona i molt altruista. March explicà que un reportatge de Canal 9 n'explica la seva història i treu també a la llum el fet que la seva anomalia física fóra injustament utilitzada per part del franquisme com a propaganda per demonitzar el fenomen guerriller dels maquis.
Per la seva banda, l'escriptor, Andreu Carranza, impartí la conferència "Ramon Cabrera, fill del paisatge", en la qual narrà la història del conegut com a "Tigre del Maestrat". Cabrera era fill de llaguters i s'havia de dedicar a la carrera eclesiàstica, però mai la va començar. Ell era un noi molt rebel que va marxar de Tortosa als 27 anys dient als seus amics: "A Tortosa i a tot el món, tothom parlarà de mi". El seu referent era Napoleó i encarnava la figura típica de l'heroi romàntic que barreja la tragèdia, la llegenda negra i l'amor apassionat. Pertanyia al bàndol carlista i se'l coneixia pel seu garrot justicier que fins i tot figurava a la seva bandera, una mena de bandera pirata. Fou un guerrer sanguinari que sembrava la por per allí on passava i es refugiava també als masos de Gandesa o de Villalba dels Arcs on encara ara hi ha famílies que conserven els llençols on dormí o les copes i plats que va tocar com una relíquia. Com que els lliberals no podien matar-lo a ell, van empresonar i afusellar la seva mare. El seu reconeixement arreu d'Europa l'acabà portant a Anglaterra on va casar-se amb una de les dones protestants de més fortuna i fundà allà el partit carlista, unes vivències que s'han conegut, fonamentalment, gràcies al seu biògraf oficial, Bonaventura de Còrdova.
A continuació, l'escriptor de Campredó, Emigdi Subirats, va impartir la xerrada "El bandoler d'Alfara, Panxampla: la llegenda", sobre la vida de Joan Pujol i Fontanet, el bandoler Panxampla d'Alfara de Carles que només va viure 26 anys.
Emigdi parlà de la visió romàtica de la rebel·lia dels bandolers del segle XIX i d'alguns dels altres bandolers catalans coneguts com Perot de Rocaguinalda, Joan Sala (Serrallonga), Joan Serra o Pasqual Andreu Vidal (El Floro).
L'escriptor explicà que "a Panxampla se li va atribuir l'assassinat del capellà de Els Reguers i també el del pare d'una núvia seva perquè se n'anava amb ella al llit" i que "per això va decidir refugiar-se a les muntanyes".
Panxampla era temut per uns i apreciat pels altres, els més pobres, perquè els duia menjar que robava als masos quan els saquejaven amb la seva quadrilla. Més tard va marxar a la Catalunya Nord i va casar-se amb Victorina, amb qui tingué un fill. Però, cometé l'error de retornar a Alfara per anar a buscar dues mil pessetes que tenia en herència. Va anar-hi també perquè volia matar el guàrdia civil que l'havia perseguit anys enrere, però el van detenir al mas de Perot i el van acabar afusellant públicament a Tarragona.
La darrera ponència de la jornada va ser "Les marfantes, mitologia i realitat", a càrrec de Joaquim Vilagrassa, autor del llibre "Les marfantes de Fullola".
Vilagrassa explicà que "hi ha molt poca informació sobre les marfantes i els seus orígens, però webs com Legendàrium en recull molta informació". El diccionari d'Alcover-Moll explica que la marfanta era un individu que es disfressava per fer por a la nit pels carrers de Tortosa. Però, de fet, "marfanta" és una fusió dels termes "marfana" i "farfanta" que tindrien un significat equivalent a "dona bordellera" i "festera". Les marfantes van ser declarades com a element del patrimoni cultural immaterial de les Terres de l'Ebre i, actualment, s'associen a personatges nocturns imaginaris o a una mena de fantasmes que van pels cementiris. Anteriorment, diu la corredoria popular que s'utilitzaven per espantar la gent per tal d'ocultar relacions amoroses malvistes, els festejos entre pobles diferents, la delinqüència o l'estraperlo. I, com a curiositat, el diccionari encara contempla la frase feta "ser marfanta", que equival a anar malvestit.
Dijous, el dia dels oficis, s'inicià amb el cinefòrum del documental "El somni", dinamitzat per Julio Lamaña, director de no-ficció, professor de cinema i cineclubista. La projecció va comptar amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cineclubs.
Acte seguit es va dur a terme la conferència "Memòries i realitats de la transhumància a les Terres de l'Ebre", a càrrec del director del Museu de les Terres de l'Ebre, Àlex Farnós. Farnós, que ha conviscut molts anys amb els transhumants i masovers, explicà que "abans la premsa treia notícies del pas dels ramats per les ciutats, com ho és el cas dels que passaven per la Plaça Alfons de Tortosa" i que "ara ens venen la idea que la vida són tot compartiments estancs i això no és així i la ramaderia és l'exemple de ser una víctima d'aquest sistema". Farnós va posar de relleu que "alguns cognoms catalans com Buch, Alegre o Mateo tenen el seu origen en la transhumància" i que "a dia d'avui els propietaris ramaders pràcticament ja han desaparegut perquè els pastors són alhora els propietaris i els proletaris, essent dins del proletariat l'estament més baix".
Parlà també de la figura del majoral que s'encarregava de la compra de les herbes i de la compra-venda dels animals, així com també dels rabadans, que eren nens petits que feien la mateixa funció que, posteriorment, fou substituïda pels gossos d'atura.
A l'Ebre hi havia molta tradició de pastors d'eugues i cavalles, a banda dels de bous, ovelles i cabres. Actualment, s'han reintroduït pastures de cavalls a l'illa de Sebes, per exemple. Però de pastors de transhumància en queden molt pocs i només n'hi ha un que encara es desplaça cap a als Pirineus, Salvador Prieto, el pastor del Pinell de Brai.
L'origen dels pastors a l'Ebre s'inicia en època dels càtars que venien des d'Occitània cap a Solsona i baixaven fins a l'Ebre i la Ribera d'Ebre per desplaçar-se finalment cap a Morella o el Matarranya. Al 1995 consta que a la zona hi havia una 15 ramats que s'aplegaven als mercats setmanals de Móra d'Ebre per vendre bestiar al detall per al consum familiar i carnisseries. No obstant, arreu del territori s'organitzaven fires a l'engròs, com per exemple la de Tortosa, que marcà els inicis de l'actual Expoebre.
Farnós detallà que "els antics camins de transhumància han tingut multitud d'usos i no eren lineals, sinó que tenien recorreguts diversos" i que "moltes poblacions es van fundar expressament alineades prop dels camins ramaders, com per exemple, el Lligallo del Gànguil, Sant Jaume d'Enveja, El Perelló o Alcanar, entre d'altres". De fet, a la Pobla de Benifassà hi ha 37 camins de transhumància, mentre que a la Sènia només en consta un oficialment, ja que el municipi no els ha volgut inventariar mai correctament.
Explicà també que "els boverals o freginals eren uns abeuradors per als animals de la ramaderia i estaven ubicats fora dels conreus" i que "molts pobles, com Arnes, tenen ara places perquè abans allà hi havia basses per abeurar els animals". Com a curiositat, destaca també el fet que a l'actual Ermita de la Fontcalda hi havia una zona de pastures compartida per les poblacions de Gandesa, Prat de Comte i el Pinell de Brai.
Finalment, Farnós també parlà dels lligallos, que eren agrupacions de pastors que s'unien per fer obres, per perseguir els llops... A més, celebraven les conegudes com a juntes de lligallos per tal de valorar les ovelles que els quedaven d'any en any a cadascun dels ramats.
Divendres, el darrer dia de les Jornades, estava prevista la projecció del documental "Riberes de l'Ebre: Miravet", de Joaquim Mir i Trinxet. Però, a causa de la impossibilitat de projectar-la presencialment per les mesures del Covid-19, s'ha ajornat l'activitat fins a nova data, a l'igual que l'activitat de senderisme i la ruta literària que s'havien de fer dissabte.
Per tant, la jornada va començar amb la conferència musicada "Apuntalar la memòria amb cançons", de la cantautora, Montse Castellà.
A continuació, el comissari de la CCC, Marc Ballester, impartí la xerrada "Tortosa, Capital de la Cultura Catalana 2021. La cultura que vivim", en la qual explicà a la ciutadania en què consistirà el fet que Tortosa sigui la Capital de la Cultura Catalana. En aquest sentit, Ballester va destacar que "és una oportunitat per posar l'accent en la cultura, per mostrar quina és la nostra mirada, per generar xarxes i noves sinergies, per obrir finestres i portes que ens facin rebre nous imputs des de fora".
També exposà que "el 2022 volem presentar una proposta de pla d'acció cultural per als propers anys, ja que, el 2021 ha de ser l'excusa per poder plantar una llavor que ha de créixer en els propers anys". Anuncià també que està previst que el proper 12 de desembre s'efectuï el traspàs de capitalitat entre El Vendrell i Tortosa i que el 25 de gener es preveia fer l'acte inaugural, però molt probablement s'haurà de fer de manera virtual.
Finalment, el regidor de cultura, Enric Roig, fou el responsable de cloure l'acte. Roig es va mostrar satisfet per la gran assistència de les Jornades, malgrat la seva virtualitat. Va felicitar també els responsables d'Auberge Digital que van fer possible les conferències a distància i va dir que "cal que ja comencem a treballar de cara a les VII Jornades que es faran dins de la CCC" i que "hem de fer també un esforç per arribar també a la gent jove perquè se sumin també a les jornades o als actes de la CCC". Aprofitant també l'ocasió per fer arribar unes paraules d'escalf a totes les persones que han patit la malaltia i que han tingut alguna pèrdua.
Tortosa, Terres de l'Ebre, 13 de novembre de 2020
Redactat per: Irene López
L'acte inaugural va iniciar-se dilluns amb els pertinents parlaments de les autoritats. Per la seva banda, el director dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l'Ebre, Ferran Bladé, va destacar que "aquestes jornades em recorden a les que es van fer a Ares del Maestrat, on es parlà del que significa el patrimoni i que ens han portat a ser com som i a treballar pel que volem ser". Bladé també va dir que "les rutes literàries que s'han fet a les Terres de l'Ebre són molt importants i interessantíssimes perquè et fan viure d'una manera més real tot el que hem llegit als llibres".
L'alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, va recordar que "la situació actual ens ha fet canviar molts dels hàbits del nostre dia a dia i el que no volíem era haver de renunciar a es Jornades" i que "ens permeten posar en valor la nostra cultura i defensar i conèixer els nostres escriptors i elements patrimonials". A més, afegí que "ens singularitzen com a territori propi, únic, demogràficament petit, però amb nexes importants" i va agrair la implicació de la directora de la BMD, Irene Prades, i tot el seu equip per organitzar-les.
La primera de les ponències, "El Saginero i l'home del sac, català a l'atac", va ser a càrrec de l'escriptor i periodista, Màrius Serra. Serra explicà que va conèixer aquesta llegenda quan feia el programa de "Divendres" a TV3 i van venir a conèixer paraules típiques de Sant Carles de la Ràpita. Els rapitencs van explicar-li que la llegenda deia que lo Saginero era un senyor que xuclava el sagí dels nens. Una història similar a la de l'home del sac barceloní que extreia el greix dels nens per a les vies del tren i que a Serra li va semblar interessant per mencionar-la en un dels seus llibres.
L'escriptor va explicar que personatges d'aquest estil també es poden trobar a Bulgària, Portugal o Haití.
A la mateixa conferència va parlar també de frases fetes que tenen a veure amb els números i de paraules i expressions de les Terres de l'Ebre. Serra destacà alguns mots que li han cridat l'atenció com "vidriola", "meló de moro" o "abadejo", que ha sentit dir a Tortosa o d'altres com "escaufacuines" (pesat), "sarabastall" (terrabastall) o "cagarrogles" (aixafaguitarres) que van explicar-li a Amposta.
A banda d'altres frases fetes del territori com "pela este préssec!", "tenir escuranda" o "sense sang no es fan baldanes".
Per acabar reblant que, "la llengua ens permet vèncer totes les pors, però la por fonamental és la ignorància i no voler conèixer la cultura dels altres. Per això, hem de superar les pors i aprendre a conviure amb elles".
A continuació, l'escriptor, Josep Santesmases, impartí la conferència "Paisatge i patrimoni a través de la literatura", en la qual presentà l'exposició "Patrimoni oblidat, memòria literària", de la qual n'és comissari. L'exposició es pot visitar a la planta baixa de la biblioteca fins a finals de mes i ha estat produïda per la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i l'Institut Ramon Muntaner.
Per Santesmases, "al darrera de l'exposició hi ha la idea d'ajuntar dos àmbits que es reforcen l'un a l'altre: el patrimoni oblidat i la literatura i les referències literàries" i també "aprofundir en el respecte de els persones i les societats que ens han precedit".
L'escriptor ha citat el catedràtic de la Universitat d'Alacant, Miguel Luís Cereceda, en recordar que "la runa queda com un fragment de la memòria i ens ha servit com a font d'inspiració i de creació literària" i que "a través del temps, cada època ha abocat un significat diferent a la runa, on el retorn impossible esdevé qüestió d'un temps determinat". I és que per Santesmases, "els intents de mantenir viva la memòria és el més gran que ha aconseguit mai la humanitat" i, per això, és necessària "la indefugible condició creativa de la literatura, encara que sigui només un exercici memorialístic".
Tot seguit, parlà d'alguns dels seus relats parlant de la ciutat de Tortosa que tant s'estima i que lamenta veure com alguns dels seus barris del casc antic, com el barri del Castell, es desgranen sota la runa. En un relat del 2004, l'autor narrava la indefensió que experimentà tot dirigint-se als Reials Col·legis, mentre que al segon text descriu "la parla tortosina tastada amb suc de regalèssia", per ressaltar que "si un altre poble del món tingués una Tortosa com aquesta, segur que totes les campanes es posarien a repicar".
Per acabar el seu discurs remarcant que "quan sortim del territori de vida, tot ens parla d'uns temps passats, oblidats... i trobem elements construïts o destruïts que no són res més que el testimoni de la constant humanització que ens acompanya i els personatges de la vida quotidiana dels temps passats ens expliquen el quan, el com i el per què als quals la literatura ens ha donat una interpretació a tot plegat".
El segon dia de les Jornades, destinat al paisatge, s'inicià amb un canvi de programa, ja que, la historiadora Victòria Almuni no va poder participar i la va substituir la representant de l'IRMU, Mª Carmen Jiménez, que parlà dels pobles abandonats i dels projectes de recuperació que s'estan duent a terme des de l'Institut arreu del territori. Com a curiositat, va destacar un projecte innovador que es fa a l'assignatura d'Arqueologia del món modern, de la UAB, en el qual s'utilitzen els pobles abandonats com a elements de recerca i de documentació gràfica.
A continuació, l'antropòloga d'Ínclita Cultura, Maite Hernández, impartí la xerrada "Memòria del despoblament: una proposta metodològica", en la qual explicà el projecte que estan encapçalant des de l'IRMU, el Centre d'Estudis del Maestrat, dels Ports i el Centre d'Estudis Seniencs que té com a objectiu "comprendre de manera holística les dinàmiques migratòries que donen lloc a la despoblació de les àrees rurals". Aquest projecte s'està desenvolupant actualment a la Pobla de Benifassà, a Sorita del Maestrat o a Culla, tots ells, municipis inferiors als 500 habitants. S'estudia de manera diacrònica com era el poble abans i ara tant a nivell qualitatiu com quantitatiu i els resultats obtinguts es publicaran a les webs i xarxes socials dels centres d'estudi, a la premsa i a través d'articles acadèmics, si bé les fotografies i els vídeos s'integraran en un banc d'imatges específic.
La propera conferència va ser a càrrec de l'escriptor, Vicent Pellicer, per presentar la seva novel·la "El mas de la franqueta", on parla de la història de l'últim masover dels Ports. Després de la presentació va emetre's un vídeo amb un recull fotogràfic propi acompanyat amb la música d'Albino Tena.
Per la seva banda, l'escriptor i químic, Jordi Marín, presentà el seu llibre "Tota pedra fa paret", que explica la història dels seus avis a través d'un fil argumental imaginari que recull anècdotes i xerrades del passat rural d'Ares del Maestrat. La novel·la duu aquest títol perquè s'explica com un avi i el seu nét construeixen una paret de pedra seca, una metàfora que, segons l'autor, "ens fa veure que tot té una utilitat".
El text s'allunya de les típiques novel·les de costums i se centra en narrar el fenomen del despoblament i l'abandonament dels masos, posant també l'accent en la importància de recuperar l'ús del lèxic local, per tal de recuperar mots que ja estan en desús i perquè els lectors del poble se'n sentin identificats.
I sense moure'ns del Maestrat, l'escriptor Fèlix Edo Tena presentà el seu llibre "El guardià de les trufes: el silenci dels masovers". Aquesta novel·la està ambientada al Mas de Forés i a l'Escola del Canto, de Benassal, tot i que hi ha escenes ambientades a la presó de Morella i a Vilanova. És la història del maquis a través dels masovers que els acollien a casa seva i utilitza una important multiplicitat de fonts orals que, segons l'autor, "estaven en risc de caure en l'oblit perquè passen desapercebudes per als llibres d'història".
Tena explica amb detall els paisatges i la vida quotidiana dels masovers explicant-ne el seu dia a dia, però també els moments de lleure com quan es reunien a la vora del foc per cantar jotes en català. A més, destaca el paisatge escarpat de les muntanyes i la seva ubicació ventosa que ajuden també a entendre com aquest condiciona el caràcter de les persones i narra els inicis de la recol·lecció de les tòfones a la zona, després d'observar uns catalans que anaven a buscar-les amb els seus gossos i de la posada en funcionament d'un mercat negre de venda de tòfones a Morella que era un sobresou per la subsistència dels masovers.
El dimecres les conferències es van centrar amb els personatges. La primera, "La història d'un mite: la Pastora, els maquis de les Terres de l'Ebre", va ser a càrrec de l'historiador, Marc March. Es tractava d'una ponència al voltant del mite de la dona de gènere indefinit a causa d'una malformació de naixement que, malgrat el seu nom de dona i la seva vestimenta, tots els trets físics semblaven d'home i ella se sentia així. March explicà la seva lluita interior a Vallibona i com d'apreciada havia arribat a ser per la canalla quan feia de pastora i els regalava caramels. Era una noia discreta i es coneixia tots els racons de la muntanya, però quan la Guàrdia Civil començà a perseguir els maquis del PSUC i a torturar els masovers que els acollien, va veure com mataven al seu company, Francisco Serrano, i com l'obligaven a despullar-se per humiliar-la i fer-ne escarni. Arran d'aquell fet, va decidir incorporar-se a la Guerrilla del 23è sector, transformant-se ja en home, sota el pseudònim de "Durruti", als 32 anys. Lluitava per les muntanyes, però sense Francisco, es dedicava a robar menjar dels camps per sobreviure i, de fet, ell mateix afirmà que no va menjar ni carn, ni va, ni vi durant dos anys. Volia refugiar-se a Andorra, però el detingueren i condemnaren a mort atribuint-li cinc morts que mai es van demostrar. Finalment, gràcies a un funcionari de presons, Marino Vinuesa, van absoldre'l i va sortir de la presó al juliol del 1977, amb 60 anys. Sense casa per a viure ni família on acollir-se, va quedar-se a viure fins a l'últim dels seus dies a la casa de València del funcionari, on tothom el recorda com una bona persona i molt altruista. March explicà que un reportatge de Canal 9 n'explica la seva història i treu també a la llum el fet que la seva anomalia física fóra injustament utilitzada per part del franquisme com a propaganda per demonitzar el fenomen guerriller dels maquis.
Per la seva banda, l'escriptor, Andreu Carranza, impartí la conferència "Ramon Cabrera, fill del paisatge", en la qual narrà la història del conegut com a "Tigre del Maestrat". Cabrera era fill de llaguters i s'havia de dedicar a la carrera eclesiàstica, però mai la va començar. Ell era un noi molt rebel que va marxar de Tortosa als 27 anys dient als seus amics: "A Tortosa i a tot el món, tothom parlarà de mi". El seu referent era Napoleó i encarnava la figura típica de l'heroi romàntic que barreja la tragèdia, la llegenda negra i l'amor apassionat. Pertanyia al bàndol carlista i se'l coneixia pel seu garrot justicier que fins i tot figurava a la seva bandera, una mena de bandera pirata. Fou un guerrer sanguinari que sembrava la por per allí on passava i es refugiava també als masos de Gandesa o de Villalba dels Arcs on encara ara hi ha famílies que conserven els llençols on dormí o les copes i plats que va tocar com una relíquia. Com que els lliberals no podien matar-lo a ell, van empresonar i afusellar la seva mare. El seu reconeixement arreu d'Europa l'acabà portant a Anglaterra on va casar-se amb una de les dones protestants de més fortuna i fundà allà el partit carlista, unes vivències que s'han conegut, fonamentalment, gràcies al seu biògraf oficial, Bonaventura de Còrdova.
A continuació, l'escriptor de Campredó, Emigdi Subirats, va impartir la xerrada "El bandoler d'Alfara, Panxampla: la llegenda", sobre la vida de Joan Pujol i Fontanet, el bandoler Panxampla d'Alfara de Carles que només va viure 26 anys.
Emigdi parlà de la visió romàtica de la rebel·lia dels bandolers del segle XIX i d'alguns dels altres bandolers catalans coneguts com Perot de Rocaguinalda, Joan Sala (Serrallonga), Joan Serra o Pasqual Andreu Vidal (El Floro).
L'escriptor explicà que "a Panxampla se li va atribuir l'assassinat del capellà de Els Reguers i també el del pare d'una núvia seva perquè se n'anava amb ella al llit" i que "per això va decidir refugiar-se a les muntanyes".
Panxampla era temut per uns i apreciat pels altres, els més pobres, perquè els duia menjar que robava als masos quan els saquejaven amb la seva quadrilla. Més tard va marxar a la Catalunya Nord i va casar-se amb Victorina, amb qui tingué un fill. Però, cometé l'error de retornar a Alfara per anar a buscar dues mil pessetes que tenia en herència. Va anar-hi també perquè volia matar el guàrdia civil que l'havia perseguit anys enrere, però el van detenir al mas de Perot i el van acabar afusellant públicament a Tarragona.
La darrera ponència de la jornada va ser "Les marfantes, mitologia i realitat", a càrrec de Joaquim Vilagrassa, autor del llibre "Les marfantes de Fullola".
Vilagrassa explicà que "hi ha molt poca informació sobre les marfantes i els seus orígens, però webs com Legendàrium en recull molta informació". El diccionari d'Alcover-Moll explica que la marfanta era un individu que es disfressava per fer por a la nit pels carrers de Tortosa. Però, de fet, "marfanta" és una fusió dels termes "marfana" i "farfanta" que tindrien un significat equivalent a "dona bordellera" i "festera". Les marfantes van ser declarades com a element del patrimoni cultural immaterial de les Terres de l'Ebre i, actualment, s'associen a personatges nocturns imaginaris o a una mena de fantasmes que van pels cementiris. Anteriorment, diu la corredoria popular que s'utilitzaven per espantar la gent per tal d'ocultar relacions amoroses malvistes, els festejos entre pobles diferents, la delinqüència o l'estraperlo. I, com a curiositat, el diccionari encara contempla la frase feta "ser marfanta", que equival a anar malvestit.
Dijous, el dia dels oficis, s'inicià amb el cinefòrum del documental "El somni", dinamitzat per Julio Lamaña, director de no-ficció, professor de cinema i cineclubista. La projecció va comptar amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cineclubs.
Acte seguit es va dur a terme la conferència "Memòries i realitats de la transhumància a les Terres de l'Ebre", a càrrec del director del Museu de les Terres de l'Ebre, Àlex Farnós. Farnós, que ha conviscut molts anys amb els transhumants i masovers, explicà que "abans la premsa treia notícies del pas dels ramats per les ciutats, com ho és el cas dels que passaven per la Plaça Alfons de Tortosa" i que "ara ens venen la idea que la vida són tot compartiments estancs i això no és així i la ramaderia és l'exemple de ser una víctima d'aquest sistema". Farnós va posar de relleu que "alguns cognoms catalans com Buch, Alegre o Mateo tenen el seu origen en la transhumància" i que "a dia d'avui els propietaris ramaders pràcticament ja han desaparegut perquè els pastors són alhora els propietaris i els proletaris, essent dins del proletariat l'estament més baix".
Parlà també de la figura del majoral que s'encarregava de la compra de les herbes i de la compra-venda dels animals, així com també dels rabadans, que eren nens petits que feien la mateixa funció que, posteriorment, fou substituïda pels gossos d'atura.
A l'Ebre hi havia molta tradició de pastors d'eugues i cavalles, a banda dels de bous, ovelles i cabres. Actualment, s'han reintroduït pastures de cavalls a l'illa de Sebes, per exemple. Però de pastors de transhumància en queden molt pocs i només n'hi ha un que encara es desplaça cap a als Pirineus, Salvador Prieto, el pastor del Pinell de Brai.
L'origen dels pastors a l'Ebre s'inicia en època dels càtars que venien des d'Occitània cap a Solsona i baixaven fins a l'Ebre i la Ribera d'Ebre per desplaçar-se finalment cap a Morella o el Matarranya. Al 1995 consta que a la zona hi havia una 15 ramats que s'aplegaven als mercats setmanals de Móra d'Ebre per vendre bestiar al detall per al consum familiar i carnisseries. No obstant, arreu del territori s'organitzaven fires a l'engròs, com per exemple la de Tortosa, que marcà els inicis de l'actual Expoebre.
Farnós detallà que "els antics camins de transhumància han tingut multitud d'usos i no eren lineals, sinó que tenien recorreguts diversos" i que "moltes poblacions es van fundar expressament alineades prop dels camins ramaders, com per exemple, el Lligallo del Gànguil, Sant Jaume d'Enveja, El Perelló o Alcanar, entre d'altres". De fet, a la Pobla de Benifassà hi ha 37 camins de transhumància, mentre que a la Sènia només en consta un oficialment, ja que el municipi no els ha volgut inventariar mai correctament.
Explicà també que "els boverals o freginals eren uns abeuradors per als animals de la ramaderia i estaven ubicats fora dels conreus" i que "molts pobles, com Arnes, tenen ara places perquè abans allà hi havia basses per abeurar els animals". Com a curiositat, destaca també el fet que a l'actual Ermita de la Fontcalda hi havia una zona de pastures compartida per les poblacions de Gandesa, Prat de Comte i el Pinell de Brai.
Finalment, Farnós també parlà dels lligallos, que eren agrupacions de pastors que s'unien per fer obres, per perseguir els llops... A més, celebraven les conegudes com a juntes de lligallos per tal de valorar les ovelles que els quedaven d'any en any a cadascun dels ramats.
Divendres, el darrer dia de les Jornades, estava prevista la projecció del documental "Riberes de l'Ebre: Miravet", de Joaquim Mir i Trinxet. Però, a causa de la impossibilitat de projectar-la presencialment per les mesures del Covid-19, s'ha ajornat l'activitat fins a nova data, a l'igual que l'activitat de senderisme i la ruta literària que s'havien de fer dissabte.
Per tant, la jornada va començar amb la conferència musicada "Apuntalar la memòria amb cançons", de la cantautora, Montse Castellà.
A continuació, el comissari de la CCC, Marc Ballester, impartí la xerrada "Tortosa, Capital de la Cultura Catalana 2021. La cultura que vivim", en la qual explicà a la ciutadania en què consistirà el fet que Tortosa sigui la Capital de la Cultura Catalana. En aquest sentit, Ballester va destacar que "és una oportunitat per posar l'accent en la cultura, per mostrar quina és la nostra mirada, per generar xarxes i noves sinergies, per obrir finestres i portes que ens facin rebre nous imputs des de fora".
També exposà que "el 2022 volem presentar una proposta de pla d'acció cultural per als propers anys, ja que, el 2021 ha de ser l'excusa per poder plantar una llavor que ha de créixer en els propers anys". Anuncià també que està previst que el proper 12 de desembre s'efectuï el traspàs de capitalitat entre El Vendrell i Tortosa i que el 25 de gener es preveia fer l'acte inaugural, però molt probablement s'haurà de fer de manera virtual.
Finalment, el regidor de cultura, Enric Roig, fou el responsable de cloure l'acte. Roig es va mostrar satisfet per la gran assistència de les Jornades, malgrat la seva virtualitat. Va felicitar també els responsables d'Auberge Digital que van fer possible les conferències a distància i va dir que "cal que ja comencem a treballar de cara a les VII Jornades que es faran dins de la CCC" i que "hem de fer també un esforç per arribar també a la gent jove perquè se sumin també a les jornades o als actes de la CCC". Aprofitant també l'ocasió per fer arribar unes paraules d'escalf a totes les persones que han patit la malaltia i que han tingut alguna pèrdua.
Tortosa, Terres de l'Ebre, 13 de novembre de 2020
Redactat per: Irene López