els anys o els decennis es succeeixen, s'empenten i s'acumulen a una
velocitat extraordinària. Són tan presents com fugaços, tan
transcendents per a alguns com desconeguts i absents per la gran
majoria. Tanmateix persisteixen, o no. Sense extingir-se, desapareixen
i puntuals, tornen, o no. Alguns sempre, cíclicament, sí.
La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i
l'Alimentació) dedica, cada any, el 16 d'octubre, al Dia Mundial de
l'Alimentació. Aquest any amb el lema "units contra la fam".
Coincideixen, inevitablement, altres temps adjectivats. Aquest any,
entre no pocs d'altres, l'Any Internacional de la Biodiversitat y, com
l'anterior i el següent, els Objectius de Desenvolupament del
Mil·lenni, vuit en total, el primer dels quals eradicar la pobresa
extrema i la fam al món. Jacques Diouf, Director general de la citada
agència de les Nacions Unides, ens recorda que aquest any, com al
2009, mantenim el mateix i sinistre rècord del màxim nombre de
persones afamades al món, més de mil milions. Costa d'imaginar aquesta
xifra, el doble de la població de tota la Unió Europea, Més de vint
vegades la d'Espanya. Afamades significa això, afamades. Cada dia, sí
o sí, els adjectivats també.
La fam com a sofriment, constitueix una emergència, una necessitat que
cal satisfer d'immediat. La fam com a problema, com a vexació també,
exigeix estratègies molt serioses, sòlides i ininterrompudes a mitjà i
llarg termini. Ja sabeu, allò de compromisos i voluntats. En el primer
cas, l'estómac és lo primer. En canvi, en el segon cas, la solució, no
momentània i definitiva, passa molt més pel cervell dels que mengen
que no pas per l'estómac dels afamats. I ja sabeu, acostuma a pensar
poc en la fam el cervell del que menja, tots els dies, sí o sí, els
adjectivats també. A més, el menjar, abundant, sumeix en una certa
somnolència, en un abandó plaent. Adjectiu, admeto, completament obscè
ara i aquí. Omplir l'estómac per oblidar la fam o alimentar la ment
per a combatre-la. Petits detalls psicogastronòmics.
Sense deixar les dos escales anteriors, un admet que el més important
en la primera d'elles, és posar alguna cosa al plat. En la
desesperació acceptem posar el que sigui. En canvi, en la segona, el
plat no és més que una etapa última d'un procés transversal i complex
– sovint fins i tot sofisticat -, del paisatge a la taula, on la
producció, la distribució i el consum són determinants. En la
confusió, acceptem posar-hi qualsevol ocurrència o mauleria. La
sostenibilitat, el sentit comú i la moderació, continuen sent, a
nivell macro regional i mundial, qualitats anecdòtiques d'aquest
procés. La biodiversitat, un bon títol par a un any, adjectivat.
El 2010 serà probablement l'any que acolli, per primera vegada, el
reconeixement per part d'una altra agència de les Nacions Unides, en
aquest cas la UNESCO, d'una cultura alimentaria, la Dieta
Mediterrània, com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
Entenc i és fins i tot lògic que aquest fet pugui semblar irrellevant
per a la tragèdia de la fam. Ho admeto. Tanmateix, més enllà del debat
sobre el concepte i els processos de patrimonialització, inabordable
ara i aquí, aquest reconeixement posa llum a una manera
d'alimentar-se, a una manera de viure. No oblidem que dieta s'arrela
en el terme grec díaita que significa justament això, manera de viure.
Posar llum a la Dieta Mediterrània significa il·luminar un complex
cultural que des del paisatge a la taula, amb les seves dimensions
regional, local i domèstica, interessa també la producció, la
distribució i, de manera singular, el consum. Interessa tant el temps
com l'espai. Si prefereixen, els temps i els espais. En un territori,
el Mediterrani, d'una gran fragilitat biològica i mediambiental i amb
un conglomerat humà, històric i simbòlic tan complex, la Dieta
Mediterrània emergeix novament, més enllà de tòpics ridículs i de
panegírics inconsistents, tant com un espai immaterial de diàleg
intercultural, com un model sostenible, prudent, adequat i adaptat,
sense brusquedats, a l'entorn i a la seva gent. Això és al menys el
que mereix que li exigim. En aquest aspecte, la Dieta Mediterrània sí
pot contribuir, amb humilitat però de manera significativa, a resoldre
la tragèdia que aquest 16 d'octubre, adjectivat, ens recorda. Com cada
any.