bàsicament, a diferents punts de les comarques pirinenques i de ponent, a les
zones veïnes amb les comarques catalanoparlants de l'Aragó i principalment a les
comarques de les Terres de l'Ebre i el Priorat, on constitueix, tant
en el cas de la jota
cantada com en el de la jota ballada, un element de caràcter propi,
que és present, i
en alguns casos protagonitza, moltes festes i celebracions
tradicionals, tant de tipus
públic com privat.
Apunts històrics
El registre més antic de què es disposa sobre la jota per part
d'autors catalans el
trobem en el segon volum de l'obra de Felip Pedrell "Teatro Lírico Español", que
insereix una "jota de la tonadilla", amb música del tonadiller català
Pau Esteve,
datada l'any 1779. Aquest registre és citat per Francesc Pujol i Joan Amades
al "Diccionari de la Dansa, dels Entremesos i dels Instruments de Música i
Sonadors", publicació que forma part de l'Obra del Cançoner Popular de
Catalunya.
Existeix també un document datat l'any 1734 i citat per diversos
autors, en què el
bisbe de Tortosa, en visita pastoral a Calaceit (Matarranya) condemna
la jota per
considerar-la un ball pecaminós. Pel que fa a l'aspecte
etnocoreogràfic, és difícil
datar l'origen de la jota, ja que es tracta d'un ball popular molt
estès territorialment i
mancat d'estudis aprofundits i autoritzats pel que fa a les seves peculiaritats.
Tant la jota cantada com la jota ballada es van mantenir vigents
principalment a les
Terres de l'Ebre i el Priorat fins la dècada de 1970, tot i que el
nombre de cantadors
en actiu i el nombre de poblacions en què la jota ballada es va
mantenir viva havia
anat minvant. El procés de revitalització de tot el món festiu català
iniciat a finals
d'aquella dècada amb l'arribada de la democràcia, va arribar també a
la jota en totes
les seves modalitats i alguns dels cantadors en actiu des dels anys de
la postguerra
i la dictadura (lo Noro, Codonyol, Nicassio, Fumadó i, sobretot Josep Garcia "lo
Canalero" i Jordi Guarch "Teixidó") van poder transmetre la seva
vivència i les seves
tècniques als nous cantadors, mentre que les jotes ballades es van
revitalitzar i
recuperar a moltes poblacions per tot el territori, i unes i altres
van prendre un marcat
valor identitari. La jota cantada és l'element més singular de la
música tradicional a
les Terres de l'Ebre, i s'ha mantingut amb força a nombroses localitats.
Les jotes improvisades tracten -i han tractat- sobre qualsevol tema depenent de
l'acte o celebració en que es troben. Moltes vegades, en cantades de
tipus privat
o familiar es refereixen a allò que específicament es celebra,
casaments, bateigs,
inauguracions, etc, però també entren en continguts d'ironia
-"picadillos"- a vegades
entre cantadors o en rondes de festeig, o intervenen per salvar alguna situació
socialment compromesa. En actes públics i concerts versen habitualment sobre la
festa i la localitat on canten, però en els darrers anys la jota
cantada ha tingut també
un paper molt destacat com a vector de mobilització i reivindicació,
de defensa dels
interessos del territori i de les seves particularitats socials i culturals.
Formació
En el terreny de la formació, i a part de les accions que promouen i realitzen
els Ajuntaments, entitats i grups, són destacables els cursos promoguts pel
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, a través del CPCPTC amb els
programes formatius de l'Aula de Música Tradicional i Popular, en la seva seu de
Tortosa i des de l'any 1997, en què s'imparteixen assignatures de música i dansa
adreçades específicament a alguns instruments propis de la jota, a la veu i les
tècniques d'improvisació, i a la jota ballada.