plantejo quan faig una ullada al món on vivim: amb pors i angoixes
constants, que després transmetem a les noves generacions, provocant
tal sobreprotecció, que acabem deixant-los encara més desprotegits i
amb menys recursos.
Aquests extrems es reflecteixen clarament en el camp laboral on
treballo. El servei que dirigeixo, la Casa de Joves Vila-seca, atén a
joves tutelats i extutelats, de 16 a 21 anys, creant/elaborant un
itinerari d'emancipació amb cada jove, potenciant al màxim possible la
seva autonomia i autosuficiència, i així poder inserir-se
sociolaboralment en la societat amb les millors condicions possibles.
Quan explico això al preguntar-me per la feina que faig, la reacció de
la gent acostuma a poder-se resumir en dos tipus:
1. "i aquests xavals són perillosos?, deuen ser molt xungos, no?, deus
haver de vigilar molt, oi?", mostrant així uns prejudicis i un rebuig
preestablerts.
2. "oh!!, pobrissons, que malament ho deuen passar, què faran, ...",
aflorant en ells un sentiment de llàstima.
El primer que cal és deixar clar que aquests joves han passat/patit
uns processos de vida molt complicats i dolorosos, essent normalment
ells les víctimes de les situacions, arribant a necessitar la
intervenció de l'administració i requerint la separació de la seva
família, nucli que l'hauria d'acollir, cuidar i procurar per ell, i
això no comporta pas ser una persona perillosa i/o xunga. Mostrant
aquesta primera reacció un alt grau de desconeixement d'aquests tipus
de recursos, dels que se'n sent a parlar o se n'escolta alguna cosa
als mitjans de comunicació, però que no se n'acaba de tenir massa
informació. Aquesta desinformació i la transmissió d'aquesta forma
esbiaixada (transmetent únicament els aspectes negatius), crea aquest
rebuig i aquesta desconfiança envers a aquests joves, tancant així
portes a la seva inserció a la societat i al món laboral com qualsevol
altra persona. La mateixa societat és qui jutja als joves com a males
persones, delinqüents i incívics a uns individus que no coneix, i que
al mateix temps els avoca a això mateix, sense donar l'oportunitat de
mostrar el contrari.
La segona, tot i que les intencions són totalment diferents, tampoc és
del tot constructiva, ja que aquest sentiment de llàstima pot portar a
crear una sobreprotecció que arribi a anular el desenvolupament del
jove: quan un nen està aprenent a anar en bicicleta i cau per primera
vegada, ha de poder tornar a pujar-hi i pedalar; si l'aixequem, li
posem casc, genolleres, protecció de colzes i dues rodetes, serà més
difícil que caigui i es faci mal, però no aprendrà a anar mai en
bicicleta i sempre hi anirà molt incòmode amb tantes proteccions.
Cal que la persona desenvolupi per ella mateixa les seves tasques, les
seves responsabilitats, els seus tràmits, les seves gestions, ...: la
persona que, per exemple, sempre depèn d'algú altre per llevar-se al
matí i anar al seu lloc de feina o d'estudi, pot acabar sent una
persona sense feina o estudis quan hagi de responsabilitzar-se'n per
si mateix, ja que no haurà adquirit aquest hàbit i responsabilitat i
pot fer retards continus a aquest lloc d'ocupació. Llavors, realment
se l'ha ajudat?
I això no deixa de ser el reflex de la societat en que vivim, on costa
molt o, inclús, no podem acceptar el que no coneixem o coneixem només
d'oïdes, posant-hi el màxim de distància possible de nosaltres
mateixos i dels nostres, fent "desaparèixer" així les realitats que no
ens interessen. I al mateix temps, acostumem a sobreprotegir tant a
les noves generacions, que no permetem que es desenvolupin plenament i
per sí mateixos, donant resposta i solució a les seves peticions i
alliberant-los de bona part de responsabilitats que haurien d'anar
assumint.
Albert Roig, director de la Casa de Joves Vila-seca (ACTUA sccl),
i membre d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS)