Els periodistes tenim motius més que suficients per estar indignats i
fins i tot cabrejats. Hem arribat a la frontera de l'inadmissible.
Potser és hora de dir prou, deixar de tenir por i començar a dir les
coses pel seu nom i cognom. No podem continuar a ser tractats com a
lacais d'uns quants energúmens que consideren controlar i administrar
el poder segons la seva voluntat. I no em refereixo només al poder
polític. Els professionals de la Informació hem de fer pinya i deixar
de permetre que ens tractin com a vassalls, peus de micròfon o
publicistes. Hem de denunciar tot el tracte vexatori que rebem. Ens
hem de rebel·lar contra els abusos i insurgir-nos contra tots aquells
que ens volen manipular i que, sistemàticament, violen el dret a la
informació i d'expressió.
Els periodistes només oferirem una informació independent i veraç si
actuem lliurament. El periodista ha de qüestionar, dubtar, ser incisiu
i, si s'escau, controvertit. No pot deixar-se atemorir pels comentaris
més o menys interessats. No entenc una roda de premsa sense preguntes,
tanmateix, no puc concebre un judici sense un jutge.
Darrerament, me n'adono d'actituds que poden menysprear el paper
social dels mitjans de comunicació i, conseqüentment, la funció dels
periodistes. No entendre el rol de la premsa i la seva importància
democràtica és mantenir-se ancorat en un sistema totalitari caducat.
El periodista ha de ser el missatger, el vehicle de transmissió entre
el protagonista i el públic. No està per satisfer o defensar
interessos sospitosos ni per fer favors. De la mateixa manera que un
mitjà de comunicació no és un gabinet de premsa, un periodista no és
el portaveu oficial de cap estament. La qual cosa alguns analfabets no
acaben d'entendre.
La majoria d'edat democràtica i la seva salut s'avalua també per la
manera com es tracta la premsa i com aquesta actua.
Els periodistes s'han de fer valer i han de defensar la seva funció
social. Han de plantar cara a totes les violacions i/o entrebancs al
dret d'informar. Aquí no hi ha lloc per debatre la dimensió dels
mitjans. Els periodistes són periodistes i punt final.
Encara que ho sembli, no és normal que es confini els periodistes en
una sala llunyana i recòndita durant la inauguració d'un teatre, d'una
desfilada o d'un acte polític i se'ls obligui a seguir l'acte per
monitors. Tampoc és normal que als periodistes li donin un tracte
inferior que a la resta dels ciutadans.És una aberració que els
mateixos que conviden els periodistes a un acte els obliguin a
treballar de peu i en condicions poc adients. No podem permetre que
ens tractin com seus criats.
Les acreditacions de premsa existeixen perquè són necessàries per
facilitar la tasca periodística. No podem admetre que ens demanin
acreditar-nos per un acte (amb nom i DNI) i després ens imposin
normes absurdes i grotesques. Els qui ens conviden han de ser
conscients que estem treballant i, a vegades, en condicions
deplorables. I els periodistes tenen el deure de denunciar els
atropellaments soferts. No poden mantenir-se callats. Haurien
d'abandonar el local i publicar l'episodi viscut. La direcció del
mitjà hauria de recolzar-los.
Per exemple, no pot ser que als periodistes prohibeixin
l'enregistrament d'imatges o so quan al públic se li permet. No poden
tractar els periodistes com si fossin delinqüents. No ens poden
controlar d'aquesta forma tan desraonada i obsessiva.
Els que convoquen la premsa no poden pensar només en la foto i/o en
les imatges que sortiran per la tele. Si és només per això és
aconsellable que organitzin una desfilada... i que no facin perdre el
temps als redactors. És normal que un redactor estigui 20 minuts de
peu dret prenent notes, mentre uns quants endollats.
Si no actuem ràpidament permetrem que fins i tot uns segurates (més
semblants a uns croissants) ens manquin el respecte i ens maltractin.
No pot ser que només ens tractin bé (i ens facin la vènia) quan els
interessa. Ens hem de fer valer com a professionals. I per això hem de
fer pinya i defensar cabdalment el periodisme.
La societat ha d'entendre que si el periodisme trontolla posem en
causa un dels pilars fonamentals de la democràcia. Si permetem que uns
quants ens menyspreïn i continuïn pensant que estem a les seves ordres
i servei, ens estem allunyant de la nostra funció social. Hem de dir
prou i hem d'actuar en conseqüència, caigui qui caigui. Si el
periodisme perd la seva credibilitat i prestigi... és la democràcia
que trontolla. Tot això ens passa perquè ens acontentem amb
l'autoregulació. El dia que deixem de banda vanitats i interessos
personals i ens dediquen a defensar i a lluitar per la nostra
professió, haurem guanyat la batalla de la credibilitat. Hem de ser
independents. Fins aleshores sempre hi haurà energúmens que ens
tractaran com a veritables "pringats".Si no fem res... ens ho hem de
fer mirar!